La nova direcció de la Fundació Miró és com el color de gos com fuig

Aquesta indeterminació envolta el recent nomenament de Maribel López, fins ara responsable d’ArcoMadrid, com a nova directora de la Fundació Miró. Si algú hagués anunciat fa tot just dues dècades que una de les principals institucions artístiques del país acabaria en mans d’una professional procedent de l’àmbit de les fires, és probable que la notícia hagués estat rebuda amb un profund escepticisme, fins i tot amb indignació, i no pas amb l’entusiasme condescendent que ha acompanyat el seu nomenament.

El 2008, quan tothom mirava d’entendre la magnitud de la crisi econòmica més gran des de la Gran Depressió, Samuel Keller va decidir abandonar la direcció d’Art Basel per a posar-se al capdavant de la Fundació Beyeler, a Riehen (Basilea). Keller havia contribuït decisivament a convertir la fira suïssa en una marca global, avançant-se fins i tot als grans moviments d’expansió internacional amb la creació d’Art Basel Miami Beach, el 2002. El seu salt des de la lògica firal al govern d’una institució dedicada a custodiar una col·lecció privada va ser llegit aleshores com una singularitat excepcional.

La comparació és necessàriament imperfecta. Ni Catalunya és Suïssa ni Maribel López és Sam Keller. Però precisament per això resulta reveladora, ja que ens permet preguntar-nos què ha canviat perquè una trajectòria vinculada al mercat hagi deixat de percebre’s com una excepció en la direcció d’una institució artística, sinó com una credencial suficient.

Segons es va saber durant el procés de selecció, alguns membres del comitè d’experts van mostrar reserves davant d’una candidatura que no reunia l’experiència que la convocatòria, redactada de manera ambigua, considerava desitjable: “una trajectòria consolidada en museus o centres d’art contemporani en càrrecs de direcció i gestió d’equips”. Entre els finalistes, seleccionats d’una trentena, hi havia candidats que complien àmpliament aquests requisits. No obstant això, el patronat va optar per un altre camí.

No sabrem mai què va pensar Rosa Maria Malet, membre del comitè, quan va haver de rubricar la decisió. Potser no va pensar res. Miró i el seu edifici podrien bastar per celebrar el seu propi poder de representació. Perquè aquesta és la qüestió de debò. No qui dirigeix la Miró, sinó quina idea d’institució s’imposa quan l’experiència com a “centre d’estudis d’art contemporani” deixa de ser el seu tret definitori, quan la crítica, la recerca o la construcció de context expiren davant la producció de visibilitat i afluència. “Quan el poder estima la cultura, significa que ja l’ha domesticat, que l’ha convertit en un producte més del mercat”, va escriure Pasolini, a qui la Fundació va dedicar, el 1976, el primer cicle de cinema que analitzava la seva obra dins d’un seminari sobre la cultura de la imatge i l’impacte ideològic.

Arribats en aquest punt, el que crida més l’atenció no és la decisió, sinó la nul·la discussió que ha suscitat. El món de l’art fa temps que desdibuixa les fronteres entre museu, mercat, fira i biennal. Serà difícil entendre la facilitat amb què l’ecosistema local sembla acceptar que aquestes diferències ja no importen. Com si el color del que ens envolta ―i Miró en sabia unes quantes coses, del color― s’hagués tornat definitivament incert. El color del gos que fuig.