Hace 2 horas
1
Amb les fires i firetes s’ha d’anar amb compte. I més ara, que s’acosta Nadal i la flaca del detall inútil viu el punt àlgid. Poden fer-te passar bou per bèstia grossa amb una facilitat abismal. Sense anar gaire lluny: acabo de tornar de Frankfurt —oh, quin mercat de Nadal!— amb una capseta buida, que em va costar quatre euros i escaig. La capseta havia de contenir un petit artefacte giratori amb estrelles, que serien il·luminades per una base estelada. En obrir-la, ja a casa, la capseta era buida, netament buida, això sí.
D’una festa que no en tornareu amb les mans ni l’estómac buits és la festa de la Queixalada. Ja podeu marcar-la al calendari de l’any que ve, últim cap de setmana de novembre, primer de desembre, perquè... oi que tornareu a fer-la? Per què la remarco? Per una raó primordial que resumeix el seu lema: “Preservem l’entorn a queixalades”. A Roca Umbert, a Granollers, combinant l’interior d’una nau i els patis amplis, la Queixalada va reunir coherència i sentit lúdic al voltant de la taula i del menjar, dels productors, de l’entorn proper i de la cultura. T’hi trobaves com a casa, perquè acollia productors —d’oli, de cervesa, de vi, de tomàquets, d’ous— propers. I cuiners, amb un Sant Cristo Gros com és l’inimitable Pep Salsetes, exhibint arts de fogons, i músics que hi fan joc, com Carles Belda i Jaume Arnella, Xantal de Remei de Ca la Fresca i el Titot. Potser la idea és aquesta: tot hi feia joc, tot hi lligava i res quedava com un allioli negat (dispenseu, en l’intent de no fer l’ànec mut, les meves metàfores gastronòmiques no van més enllà d’això). Seixanta-dos productors, vuit restaurants, tres cerveseres, tres productors d’oli, taller de pa, maridatge de xocolata, tast de mongetes... El dinar, obra dels cuiners de l’Slow Food Catalunya, va ser el punt definitiu per copsar la familiaritat i la universalitat de la proposta. Després d’un arròs o d’un xai per llepar-se’n els dits, podies començar a ballar amb els greatest hits que oferien l’Arnella i el Belda, com si juguessin a aturar el temps o a deixar-lo passar.
Dos dies després, vaig participar en la presentació dels dos volumassos de Literatura catalana de la postmodernitat, que ha curat la Universitat de Barcelona (Jordi Marrugat, Víctor Martínez-Gil i Núria Santamaria). Un dels assajos, el que Eloi Grasset dedica a la gestió de la tradició a la primera postmodernitat catalana, esmenta el Grup de Folk com una de les expressions artístiques que van treure de l’isolament cultural la societat catalana, com uns dels que van bufar a favor d’imaginar un món nou. La coincidència i el salt en el temps em van fer gràcia. Al bell mig de la Queixalada vaig pensar que bonic ballar encara amb l’Arnella, que bonic trobar-hi tanta gent que coneixes de lluny o de prop, de vista o d’oïda, que bonic un lloc que et connecta amb el lloc malgrat totes les desconnexions, que bonic pair així de bé la tradició. I vaig pensar que sortir de l’isolament postmodern versió segle XXI a cop de mos i ballaruga és una cosa prou fantàstica.
English (US) ·